La cinta de plata

Aquesta és una història d’animals i homes, una història gairebé exemplar. Com totes les històries d’animals —faules i apòlegs— aquesta també és una història moral. El seu autor, el professor —ara embrancat en els afers de la inspecció d’ensenyament— Miquel Sbert i Garau, s’ha servit d’un antiquíssim recurs literari a l’hora de posar fil a l’agulla del relat: els habitants de la garriga rasa, els vells habitants de la Marina —la subtil projecció literària d’un espai geogràfic que estima amb dolguda inquietud: les terres àrides, difícils, de sa Marina de Llucmajor— es concentren a fi de lluitar col·lectivament contra la cinta de plata, la carretera platejada d’asfalt que travessa amb violència el seu territori.

Els habitants de la garriga rasa: les rates cellardes, l’esparver, el falcó, la tortuga vella i xaruga, el caragol de reveli, les genetes, el mostel, l’eriçó, el vell mussol, carregat de saviesa i profètic, s’apleguen entorn de n’Estel —l’heroi escollit, que va néixer en un claper una nit de lluna plena—, un conill estelat que no pot consentir de veure la seva gent sotmesa als interessos d’aquells que, a l’extrem de la cinta, han alçat el negoci de l’especulació.