El palau de vidre

Aquesta història és més que la crònica de la demència d’un pobre individu en un ambient estrany i hostil. El pres trastocat del principi, que suscita pena i commiseració, apareix al final del conte com un ésser lúcid, que ens inquieta amb la seva consciència del fet que només és mentida allò que no sorgeix del somni, en una visió poètica quimèrica, però, en el fons, del tot pragmàtica i imprescindible per a la supervivència.

Gabriel laner usa, amb un gran coneixement del tema, l’estructura i la simbologia pròpies del conte popular tradicional, les fa base del llibre, però, llavors, introdueix un element desestabilitzador: envolta aquesta història, aquest conte, de característiques imaginatives i gairebé mitològiques, d’unes circumstàncies cruament actuals que no tenen ni una trista miqueta de la poesia ni la idealització dels antics contes. Són dues històries paral·leles del mateix fet, dues cròniques oposades de la mateixa realitat, en un joc de perspectives que sobta el lector i, almenys —i això és poc freqüent en la literatura actual, plena de posseïdors de la veritat absoluta— el fa reflexionar. Sens dubte, els personatges que han protagonitzat les obres més interessants de la literatura han estat aquells que tenen un punt de vista de les coses molt diferent del que té la gent —els altres personatges— normalment, els grans bojos del món (Hamlet, el Quixot, Gregori Samsa, Horacio Oliveira, etc.); Sulayman n’és un.

Andreu Ribas